dijous, 29 d’agost del 2019

LA MICRO-RESERVA DE CAN PLANES

    LA MICRO-RESERVA DE CAN PLANES


Bona tarda, durant bona part de l'any passat i fins ara, he estat treballant en les meves estones lliures en un projecte personal, amb el suport econòmic de la Societat Catalana d'Herpetología de la que en sóc membre.
Durant aquestes últimes dècades s'ha observat per part de la SCH una disminució destacable d'amfibis arreu de Catalunya, en la majoria d'àrees l'explicació es deu a l'activitat humana que ha urbanitzat el territori fragmentant l'espai i eliminant els punts de reproducció, però també s'ha observat una disminució en comarques d'interior que no han patit cap transformació dràstica, en aquests casos l'únic que s'observa són pedres remenades....,  anant al grà, una hipòtesi plausible es que l'increment desmesurat de senglars arreu de Catalunya està provocant una extinció silenciosa tant de vegetals com les orquídies com sobretot de petites bestioles, siguin amfibis o rèptils, o micromamífers com ratolins, talpons o mussaranyes.

Com es sospita que els senglars poden ser els responsables del fracàs de l'introducció del gripau d'esperons a la meva bassa (depredant els juvenils que s'enterren a la terra tova), vaig proposar de realitzar un tancament perimetral, per protegir tant la fauna com la flora i també la col.lecció de fruiters.
Així, amb la SCH hem creat una micro-reserva de poc més d'una hectàrea i mitja.
Us postejo la memòria explicativa del projecte: 

                                MEMÒRIA  EXPLICATIVA
MICRORESERVA DE CAN PLANES, MOLINS DE REI, COLLSEROLA

Aquest projecte consta de tres aspectes que passo a detallar a continuació:
1.- Tancament perimetral:
Per construir la tanca de 550 m perimetrals va caldre estassar tot el recorregut, amb molta bardissa, canya i arítjols, amb desbrossadora de motxilla i a mà.




Posteriorment va caldre obrir una rasa de 30 cm de profunditat, la meitat es va poder fer amb tractor, però la resta va caldre fer-ho a mà, inclòs 120 m de canyar en el que hi va caldre arrencar les carrosses. 
Es van clavar 280 varilles de 240 cm, una cada dos metres i unes quantes més es van utilitzar per estabilitzar les cantonades del tancament.
Es va vestir tota la tanca metal.lica subjectant-la primer amb brides a les varilles i després lligada amb filferro.
Per finalitzar es va tapar la rasa manualment amb terra per tal d’enterrar els 30 cm inferiors de tanca, amb l’objectiu d’evitar que els senglars puguin passar per sota.





Però a més a més, a l’entrada del camp, per evitar la imatge de la tanca (s’ha ubicat en tot el perímetre de tal manera que sigui funcional però no visible) s’ha construït un mur de pedra seca a dues cares, de 7 m de longitud per 1,9 d’alçada, totalment integrat amb la porta de fusta.




r
Foto  des de la banda interior

2.- Impermeabilització de l’estany:
A finals de juliol es va començar a assecar l’estany previ, de 120 m2, molt colmatat de vegetació  i que romania fins a quatre mesos sec durant l’estiu per manca d’aigua.
A principis d’agost ja quedava molt poca aigua I es van rescatar un centenar de capgrossos de tòtil, es van dipositar en un estanyol construït per aquesta finalitat.
Enseguida es va començar a dallar a mà la vegetació, manualment per no afectar cap amfibi, posteriorment amb forca es va retirar tota l’herba seca que va ser utilitzada per cobrir la base dels arbres joves (mulching).


Després d’uns dies de sol el fang va permetre entrar-hi amb tractor per arrencar amb el subsolador les rabasses dels càrex i dels lliris grocs, posteriorment es va subsolar tot per poder aprofundir en el buidatge de l’estany.





Aleshores amb una tragella es van buidar ben bé uns cent m3 de terra, dipositant-los tots en una feixa del terreny, fent un circuit circular entre l’estany i la feixa.



Un cop buidat l’estany, amb la pala del tractor vaig amuntegar terra en els marges per utilitzar posteriorment, I de nou amb la tragella vaig afinar el vas de l’estany.




El següent pas va ser escampar la lona EPDM de 20 x 9 m, estirar-la bé I subjectar-la amb palades de terra, va caldre l’ajut de la família.



Posteriorment amb la pala del tractor, carregant la terra apilada anteriorment, vaig tapar de terra la lona, també vaig reperfilar els marges tot i que va caldre fer-ho manualment.






També es van construir illes que es van revegetar abans d’omplir.  Les plantes les tenia aparcades en un racó.











l'estany un cop finalitzat
L’últim va ser crear el sobreeixidor I el canal que retorna l’aigua a la riera i afegir-hi els barquers (Notonecta glauca) pel control dels mosquits,  als pocs dies van arribar els tòtils a reproduïr-se-hi.



3,- Sistema de bombament I reg:

El pou de la finca es troba a 200 m de distància, va caldre estassar tot el recorregut a mà i obrir una rasa, una part amb tractor I la resta a mà.
Es va escampar dins la rasa la mànega de 40 mm i es va tapar de terra.




Es va instal.lar la bomba dins del pou amb una vàlvula de retenció i un press control per donar pressió quan s’accionessin les electrovàlvules de reg. Es va instal.lar 100 m de cable elèctric des de la masia fins el pou.
Dins del camp es va instal.lar la mànega principal pel marge fins l’estany.
Amb una eina acoblada al tractor es van desfer tots els cristalls per on hi havien de passar les mànegues de 20 mm amb els degotadors.
Es van distribuir els 1800 m de mànegues, a trams, per poder passar amb el tractor. 
Es van realitzar les connexions I es va procedir a tapar totes les mànegues amb la terra que s’havia reservat del buidatge de l’estany per aquesta finalitat.



A dia 10 d’octubre,  ja fa més de dos mesos que no entren els senglars dins l’espai,  l’estany nou ja es ple i ja s’ha iniciat la temporada de cria amb els tòtils, a partir d’ara iniciarem des de la Societat Catalana d’Herpetología un seguiment de fauna per tal de validar que l’espai  perimetralment tancat compleix la funció de protecció de microfauna davant de la excessiva població de senglars a Collserola, amb l’objectiu de potenciar un punt de cría i dispersió del gripau d’esperons i la resta d’amfibis.
També es pretén valorar la hipòtesi que el decliu d’amfibis arreu de Catalunya es deu a l’excés poblacional de senglars, comparant les densitats que es puguin assolir dins l’espai amb les densitats cada cop més baixes arreu del país.
El sistema de conducció d’aigua servirà per mantenir el nivell de l’estany durant els períodes de sequera i aportar mitjançant el reg gota a gota la humitat suficient per mantenir la col.lecció de més de 200 varietats antigues de fruiters i mantenir hidratat tot l’habitat pratenc de flors silvestres, la base imprescindible per potenciar tota la microfauna.




Jordi Roca
Societat Catalana d’Herpetología.

divendres, 12 de maig del 2017

L'ESTANY, HIVERN 16-17

Bon dia!, mentres van creixent les fruites faré una entrada sobre l'evolució de l'estany des del setembre, va ploure el suficient per tenir aigua i poder-lo omplir!

foto de principis d'abril del 2017

Els primers amfibis en apareixer van ser els gripauets de puntets (Pelodytes punctata), a principis d'octubre ja hi eren!, cantant sota l'aigua!
gripauet de puntets
Són uns autèntics desconeguts, potser per que passen desapercebuts, mai no n'he vist cap fora de l'aigua o en l'entorn immediat en les dates de reproducció.
posta de gripauet

Les postes les enganxen a tiges submergides, i si les temperatures són suaus en qüestió de deu dies ja neixen.
Creixen molt ràpid i un mes després ja tenien una bona mida!
capgros de gripauet



Ara a mitjans de maig ja estan sortint de l'aigua, però com ha crescut tant la vegetació que envolta l'estany, no s'en veu cap!


l'estany al maig

A l'octubre van aparèixer també les primeres salamandres, han anat venint fins passat Nadal, aleshores vaig tenir la gran sort de veure'n parir a una per primera vegada!, la salamandra estava agafada a unes fulles que suraven i va deixar anar dues cries amb mig minut de diferència, van caure al fons mig cargolades i en dos segons es van estrémer i es van desplaçar nedant un pam!. 
rescatada d'una cisterna!
larva de salamandra d'aquest any

Les cries de salamandra també comencen a sortir de l'aigua, aquest any en seran uns centenars!.

A mitjans de febrer van començar a arribar els primers gripaus comuns a l'estany.

Parella en amplexe
A principis de març en recomptes nocturns en vaig comptar 52 exemplars!,  cada any ha anat augmentant la xifra!, n'he trobat un parell d'atropellats a la carretera, a un km de distància, i d'altres deambulant de nit en distàncies menors.
A finals de març es podien veure una dotzena de postes d'ous, són uns cordons de diversos metres amb dues fileres d'ous.

posta de gripau comú

A mitjans de març van començar a nèixer, els primers dies s'amagaven i no es veien, però quan es van decidir a sortir.....

capgrossos de gripau comú
Hi havia capgrossos per tot arreu!
Probablement surtiran de l'aigua durant el mes de juny.

Durant el mes d'octubre hi havia una activitat notable d'unes libèl.lules vermelles, de nom Sympetrum fonscolombii, a estones hi havia més de trenta parelles posant ous!

mascle de libèl.lula
Tots aquests ous van néixer alhora que els capgrossos de gripau, vaig témer que em devoressin els capgrossos!, però no va passar!

A l'abril van començar a cantar les reinetes, no masses, potser mitja dotzena....

reineta ampliada



a mida normal

A veure si hi ha sort i es poden reproduir aquest any....

Ara a mitjans de maig hi ha molta activitat de granotes comunes, s'estan aparellant!

la més maca!
Hi pot haver una quarantena de granotes!, a veure si prosperen!

Com a curiositat final, aquest hivern s'hi va localitzar una granota pintada, (Discoglossus pictus) és una espècie d'origen algerià que es va escapar en el sud de frança fa moltes dècades, de mica en mica ha anat entrant a les comarques de girona, i sense saber com, ha aparegut al delta del Llobregat i en el centre de Collserola!, probablement algú l'ha "ajudat" a travessar tota Barcelona!

la granota pintada
En els propers mesos sabrem com ha anat la reproducció de les reinetes i les granotes comunes.

diumenge, 1 de gener del 2017

LES POMERES MÉS TARDANES

Bon dia,  avui continuaré amb les pomeres més tardanes, les que maduren entrat l'octubre:
pomera del Sucre: és una varietat que em van facilitar des del Parc Natural de la zona volcànica de la garrotxa, és tardana, no massa gran, aplanada, verdosa amb alguna galta rosada i vira a groc a la maduresa fisiològica, és de carn dura, blanca i dolça, pot fer concrecions ensucrades en el cor!,  probablement d'aquí li ve el nom!
pomes del Sucre
L'arbre té un desenvolupament en forma de paraigües, no és especialment vigorós però es va eixamplant cada any, té una ramificació densa i fulles petites!.

Pomera Gaia: sembla que és una varietat força antiga, la meva ha vingut de la Ribagorça aragonesa.
Fa unes pomes rodones, verdes, virant lleugerament a groc al madurar, no massa grosses,  amb un punt acídul,  l'arbre carrega molt i es fa necessària una aclarida.
L'arbre té un vigor mitjà.

Pomera gaia gran:  la relació amb el nom de la pomera Gaia no l'he trobat per enlloc!, també ha vingut de la ribagorça aragonesa.
Aquesta poma és molt grossa!, és ratllada de vermell durant l'estiu i vira a vermella i en el punt de maduració a principis de novembre es deixa menjar!
poma Gaia gran.

L'arbre és dels més vigorosos que tinc!, intueixo que s'acabarà fent molt gran!
la pomera aquest estiu.

Pomera Pic de Pedrís: també és una de les pomeres vigoroses que tinc, és força productiva i fa unes pomes de mida mitjana, ratlladetes de vermell durant l'estiu esdevenen difuminades de vermell a l'octubre. Amb un punt lleugerament acídul.
manyoc de pomes pic de Pedrís

Pomera manyaga: una de les bones!, molt conreuada al Baix Llobregat en el passat fins l'aparició de les Starking i Golden.
El dia que en vaig tastar la primera poma em vaig endur una sorpresa!, la vaig trobar molt bona!, simplement que no podia competir estèticament amb les varietats modernes....
La poma és allargada, tipus ciri, verda virant a groc en la maduresa fisiològica i amb una galta vermella si li dona el sol. La pell és molt encerada, amb aspecte greixós, la carn és blanca, dolça i de molta qüalitat, tradicionalment es guardava tot l'hivern.
poma manyaga a l'estiu.

Pomera Camosa: l'altra pomera tradicional a la comarca fins fa cincuanta anys!
La que jo tinc és la camosa del Llobregat, hi ha forces clons diferenciats arreu de la península, conegudes com a Camuesas.
Jo encara no l'he pogut tastar per que en tinc un arbre jove, diuen que en fresc és d'alta qüalitat, però si es guardava uns mesos es tornava farinosa.

Pomera Ciri Groc: molt coneguda arreu, a catalunya com a pomeres del ciri i a la península com a Peros, fan unes pomes allargades, verdoses, poden tenir una galta rosada si els toca el sol. Són tradicionalment de llarga conservació, esdevenint totalment grogues aleshores. tenen la pell molt encerada. Són d'alta qüalitat gustativa.
L'arbre té un desenvolupament força vertical.
No en tinc fotos.

Pomera Ciri Vermell:  és una varietat que em van dur del Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa,  l'arbre té creixement horitzontal, bàsicament pel pes de la fruita!, és la pomera més productiva que tinc!, la fruita és allargada, ratllada de vermell i acabant tota vermella a la maduresa al novembre, aguantant-se a l'arbre fins el Nadal!
Es considera d'inferior qüalitat que el ciri groc per dos motius, per que no es guarda tant i per que té la carn sorprenentment tova!, aixó sí, molt dolça i bona!
poma del Ciri Vermell


dilluns, 19 de setembre del 2016

LES POMERES 

Bon dia, a aquestes alçades encara no havia publicat res de pomeres, bàsicament per que els ocells ho piquen tot en verd i no arriba a madurar!, fins que els arbres ja han crescut i fan suficients pomes per que se'n salvi alguna per poder-la caracteritzar!.
Entre les pomeres primerenques hi ha les pomeres de sant Joan, no són cap meravella gustativa però tenen la particularitat de ser les primeres en madurar!.
En tinc tres varietats, dues des d'aquest any que evidentment no he pogut caracteritzar:

Pomera de sant Joan de mata baixa: en tinc tres esqueixos arrelats aparcats en un marge en espera de trobar-els-hi la ubicació definitiva,  me les va facilitar l'Emili Soms d'Arbúcies (El pomari de l'Emili).
És una varietat de pomera de mata baixa que rarament supera el metre i mig, es reprodueix per rebrots d'arrel formant colònies, abans es plantaven en els marges de les vinyes. Fan unes pomes no massa grans, verdoses virant a groc i es consumien per sant Joan coent-les al foc, suposo que en fresc no deu ser especialment bona.... encara trigaré uns anys a tastat-les!

Pomera de sant Joan de Corbera de Llobregat: me la va facilitar un amic, Jordi Boltà, la cuidava el seu pare en un mas anomenat can Planes, de Corbera de Llobregat, aquesta sí la vaig tastar, fregida!, en làmines, i haig de dir que estava molt bona!.
L'arbre ja tenia desenvolupament arbori, la poma era petita i verdosa, però no la vaig tastar en fresc.

Pomera de sant Joan vermella: aquesta varietat la tinc des del 2006, va sortir de la col.lecció del parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa.
pomes de sant Joan vermelles
De fet no madura per sant Joan, si no un mes més tard!, intueixo que el nom li ve pel fet que per sant Joan comencen a agafar color les pomes corcades i entrat el juliol ja maduren totes. Són boniques, totes vermelles, però quan les tastes... no repeteixes!, vaja, que no són gaire bones!

Pomera de Sant Jaume: tinc un arbre d'aquesta varietat amb dos troncs, cada un empeltat amb un clon varietal diferent, un com a sant Jaume àcid i l'altre com a sant Jaume dolç, aquesta última encara no la he tastat.
Són unes pomes grosses, ratllades de vermell, maduren a finals de juliol, es corquen bastant i almenys les àcides no les trobo de massa qualitat.

Pomera Moscatell: considero que és la primera poma "bona" en madurar, entrat l'agost, la vaig obtenir de l'Emili Soms d'Arbúcies i aquest 2016 ha produït en abundància per primera vegada.
poma moscatell
 El nom li ve per que recorda una mica l'aroma del moscatell, és verdosa virant a groc amb estries vermelles, de carn cruixent, i sense ser excepcional sí la recomanaria!

Pomera Periquet: és una varietat de l'Anoia, la vaig obtenir a través d'ARBORECO. madura al setembre, vira a groc, no és massa gran i és cruixent i molt dolça, fins el punt que ja es pot menjar a l'agost.
L'arbre és vigorós amb la particularitat que té un desenvolupament tipus avellaner, o sigui, treu branques verticals des del tronc molt vigoroses que es van ramificant els següents anys, amb el pes de la fruita es vinclen i baixen més cada any, alhora surten noves branques vigoroses del tronc per tal de substituir l'espai deixat per les que es vinclen.
pomes periquet

Pomera Reineta Daurada: és una varietat originaria dels Pirineus orientals, me la va facilitar ARBORECO, és un arbre vigorós amb creixement horitzontal.
Les pomes són grosses, planes com totes les reinetes, entre verdoses i grogues.amb un punt d'acidesa i madura al setembre.
reineta daurada

Pomera Palau del Bisbe: és una de les poques varietats bianuals que tinc, va sortir del Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa, no és massa gran però bàsicament per que l'any que toca produir carrega molt!.
Són pomes dolces que maduren al setembre i no es guarden gaire.
L'arbre te estructura piramidal, amb branques formant capes.
pomes Palau del Bisbe
Pomera Santa Eugènia: també la vaig obtenir a través del Guillem Arribas, procedent del P.N. de la zona volcànica de la garrotxa, és un arbre vigorós, amb port expansiu i obert que carrega bastant, de tant en tant es pren un any sabàtic.
Les pomes són una mica allargades, primer estriades de vermell però acaben bastant vermelles. Es deixen menjar just en el punt de maduració, posteriorment es tornen farinoses.

pomes santa Eugènia