divendres, 12 de maig de 2017

L'ESTANY, HIVERN 16-17

Bon dia!, mentres van creixent les fruites faré una entrada sobre l'evolució de l'estany des del setembre, va ploure el suficient per tenir aigua i poder-lo omplir!

foto de principis d'abril del 2017

Els primers amfibis en apareixer van ser els gripauets de puntets (Pelodytes punctata), a principis d'octubre ja hi eren!, cantant sota l'aigua!
gripauet de puntets
Són uns autèntics desconeguts, potser per que passen desapercebuts, mai no n'he vist cap fora de l'aigua o en l'entorn immediat en les dates de reproducció.
posta de gripauet

Les postes les enganxen a tiges submergides, i si les temperatures són suaus en qüestió de deu dies ja neixen.
Creixen molt ràpid i un mes després ja tenien una bona mida!
capgros de gripauet



Ara a mitjans de maig ja estan sortint de l'aigua, però com ha crescut tant la vegetació que envolta l'estany, no s'en veu cap!


l'estany al maig

A l'octubre van aparèixer també les primeres salamandres, han anat venint fins passat Nadal, aleshores vaig tenir la gran sort de veure'n parir a una per primera vegada!, la salamandra estava agafada a unes fulles que suraven i va deixar anar dues cries amb mig minut de diferència, van caure al fons mig cargolades i en dos segons es van estrémer i es van desplaçar nedant un pam!. 
rescatada d'una cisterna!
larva de salamandra d'aquest any

Les cries de salamandra també comencen a sortir de l'aigua, aquest any en seran uns centenars!.

A mitjans de febrer van començar a arribar els primers gripaus comuns a l'estany.

Parella en amplexe
A principis de març en recomptes nocturns en vaig comptar 52 exemplars!,  cada any ha anat augmentant la xifra!, n'he trobat un parell d'atropellats a la carretera, a un km de distància, i d'altres deambulant de nit en distàncies menors.
A finals de març es podien veure una dotzena de postes d'ous, són uns cordons de diversos metres amb dues fileres d'ous.

posta de gripau comú

A mitjans de març van començar a nèixer, els primers dies s'amagaven i no es veien, però quan es van decidir a sortir.....

capgrossos de gripau comú
Hi havia capgrossos per tot arreu!
Probablement surtiran de l'aigua durant el mes de juny.

Durant el mes d'octubre hi havia una activitat notable d'unes libèl.lules vermelles, de nom Sympetrum fonscolombii, a estones hi havia més de trenta parelles posant ous!

mascle de libèl.lula
Tots aquests ous van néixer alhora que els capgrossos de gripau, vaig témer que em devoressin els capgrossos!, però no va passar!

A l'abril van començar a cantar les reinetes, no masses, potser mitja dotzena....

reineta ampliada



a mida normal

A veure si hi ha sort i es poden reproduir aquest any....

Ara a mitjans de maig hi ha molta activitat de granotes comunes, s'estan aparellant!

la més maca!
Hi pot haver una quarantena de granotes!, a veure si prosperen!

Com a curiositat final, aquest hivern s'hi va localitzar una granota pintada, (Discoglossus pictus) és una espècie d'origen algerià que es va escapar en el sud de frança fa moltes dècades, de mica en mica ha anat entrant a les comarques de girona, i sense saber com, ha aparegut al delta del Llobregat i en el centre de Collserola!, probablement algú l'ha "ajudat" a travessar tota Barcelona!

la granota pintada
En els propers mesos sabrem com ha anat la reproducció de les reinetes i les granotes comunes.

diumenge, 1 de gener de 2017

LES POMERES MÉS TARDANES

Bon dia,  avui continuaré amb les pomeres més tardanes, les que maduren entrat l'octubre:
pomera del Sucre: és una varietat que em van facilitar des del Parc Natural de la zona volcànica de la garrotxa, és tardana, no massa gran, aplanada, verdosa amb alguna galta rosada i vira a groc a la maduresa fisiològica, és de carn dura, blanca i dolça, pot fer concrecions ensucrades en el cor!,  probablement d'aquí li ve el nom!
pomes del Sucre
L'arbre té un desenvolupament en forma de paraigües, no és especialment vigorós però es va eixamplant cada any, té una ramificació densa i fulles petites!.

Pomera Gaia: sembla que és una varietat força antiga, la meva ha vingut de la Ribagorça aragonesa.
Fa unes pomes rodones, verdes, virant lleugerament a groc al madurar, no massa grosses,  amb un punt acídul,  l'arbre carrega molt i es fa necessària una aclarida.
L'arbre té un vigor mitjà.

Pomera gaia gran:  la relació amb el nom de la pomera Gaia no l'he trobat per enlloc!, també ha vingut de la ribagorça aragonesa.
Aquesta poma és molt grossa!, és ratllada de vermell durant l'estiu i vira a vermella i en el punt de maduració a principis de novembre es deixa menjar!
poma Gaia gran.

L'arbre és dels més vigorosos que tinc!, intueixo que s'acabarà fent molt gran!
la pomera aquest estiu.

Pomera Pic de Pedrís: també és una de les pomeres vigoroses que tinc, és força productiva i fa unes pomes de mida mitjana, ratlladetes de vermell durant l'estiu esdevenen difuminades de vermell a l'octubre. Amb un punt lleugerament acídul.
manyoc de pomes pic de Pedrís

Pomera manyaga: una de les bones!, molt conreuada al Baix Llobregat en el passat fins l'aparició de les Starking i Golden.
El dia que en vaig tastar la primera poma em vaig endur una sorpresa!, la vaig trobar molt bona!, simplement que no podia competir estèticament amb les varietats modernes....
La poma és allargada, tipus ciri, verda virant a groc en la maduresa fisiològica i amb una galta vermella si li dona el sol. La pell és molt encerada, amb aspecte greixós, la carn és blanca, dolça i de molta qüalitat, tradicionalment es guardava tot l'hivern.
poma manyaga a l'estiu.

Pomera Camosa: l'altra pomera tradicional a la comarca fins fa cincuanta anys!
La que jo tinc és la camosa del Llobregat, hi ha forces clons diferenciats arreu de la península, conegudes com a Camuesas.
Jo encara no l'he pogut tastar per que en tinc un arbre jove, diuen que en fresc és d'alta qüalitat, però si es guardava uns mesos es tornava farinosa.

Pomera Ciri Groc: molt coneguda arreu, a catalunya com a pomeres del ciri i a la península com a Peros, fan unes pomes allargades, verdoses, poden tenir una galta rosada si els toca el sol. Són tradicionalment de llarga conservació, esdevenint totalment grogues aleshores. tenen la pell molt encerada. Són d'alta qüalitat gustativa.
L'arbre té un desenvolupament força vertical.
No en tinc fotos.

Pomera Ciri Vermell:  és una varietat que em van dur del Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa,  l'arbre té creixement horitzontal, bàsicament pel pes de la fruita!, és la pomera més productiva que tinc!, la fruita és allargada, ratllada de vermell i acabant tota vermella a la maduresa al novembre, aguantant-se a l'arbre fins el Nadal!
Es considera d'inferior qüalitat que el ciri groc per dos motius, per que no es guarda tant i per que té la carn sorprenentment tova!, aixó sí, molt dolça i bona!
poma del Ciri Vermell


dilluns, 19 de setembre de 2016

LES POMERES 

Bon dia, a aquestes alçades encara no havia publicat res de pomeres, bàsicament per que els ocells ho piquen tot en verd i no arriba a madurar!, fins que els arbres ja han crescut i fan suficients pomes per que se'n salvi alguna per poder-la caracteritzar!.
Entre les pomeres primerenques hi ha les pomeres de sant Joan, no són cap meravella gustativa però tenen la particularitat de ser les primeres en madurar!.
En tinc tres varietats, dues des d'aquest any que evidentment no he pogut caracteritzar:

Pomera de sant Joan de mata baixa: en tinc tres esqueixos arrelats aparcats en un marge en espera de trobar-els-hi la ubicació definitiva,  me les va facilitar l'Emili Soms d'Arbúcies (El pomari de l'Emili).
És una varietat de pomera de mata baixa que rarament supera el metre i mig, es reprodueix per rebrots d'arrel formant colònies, abans es plantaven en els marges de les vinyes. Fan unes pomes no massa grans, verdoses virant a groc i es consumien per sant Joan coent-les al foc, suposo que en fresc no deu ser especialment bona.... encara trigaré uns anys a tastat-les!

Pomera de sant Joan de Corbera de Llobregat: me la va facilitar un amic, Jordi Boltà, la cuidava el seu pare en un mas anomenat can Planes, de Corbera de Llobregat, aquesta sí la vaig tastar, fregida!, en làmines, i haig de dir que estava molt bona!.
L'arbre ja tenia desenvolupament arbori, la poma era petita i verdosa, però no la vaig tastar en fresc.

Pomera de sant Joan vermella: aquesta varietat la tinc des del 2006, va sortir de la col.lecció del parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa.
pomes de sant Joan vermelles
De fet no madura per sant Joan, si no un mes més tard!, intueixo que el nom li ve pel fet que per sant Joan comencen a agafar color les pomes corcades i entrat el juliol ja maduren totes. Són boniques, totes vermelles, però quan les tastes... no repeteixes!, vaja, que no són gaire bones!

Pomera de Sant Jaume: tinc un arbre d'aquesta varietat amb dos troncs, cada un empeltat amb un clon varietal diferent, un com a sant Jaume àcid i l'altre com a sant Jaume dolç, aquesta última encara no la he tastat.
Són unes pomes grosses, ratllades de vermell, maduren a finals de juliol, es corquen bastant i almenys les àcides no les trobo de massa qualitat.

Pomera Moscatell: considero que és la primera poma "bona" en madurar, entrat l'agost, la vaig obtenir de l'Emili Soms d'Arbúcies i aquest 2016 ha produït en abundància per primera vegada.
poma moscatell
 El nom li ve per que recorda una mica l'aroma del moscatell, és verdosa virant a groc amb estries vermelles, de carn cruixent, i sense ser excepcional sí la recomanaria!

Pomera Periquet: és una varietat de l'Anoia, la vaig obtenir a través d'ARBORECO. madura al setembre, vira a groc, no és massa gran i és cruixent i molt dolça, fins el punt que ja es pot menjar a l'agost.
L'arbre és vigorós amb la particularitat que té un desenvolupament tipus avellaner, o sigui, treu branques verticals des del tronc molt vigoroses que es van ramificant els següents anys, amb el pes de la fruita es vinclen i baixen més cada any, alhora surten noves branques vigoroses del tronc per tal de substituir l'espai deixat per les que es vinclen.
pomes periquet

Pomera Reineta Daurada: és una varietat originaria dels Pirineus orientals, me la va facilitar ARBORECO, és un arbre vigorós amb creixement horitzontal.
Les pomes són grosses, planes com totes les reinetes, entre verdoses i grogues.amb un punt d'acidesa i madura al setembre.
reineta daurada

Pomera Palau del Bisbe: és una de les poques varietats bianuals que tinc, va sortir del Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa, no és massa gran però bàsicament per que l'any que toca produir carrega molt!.
Són pomes dolces que maduren al setembre i no es guarden gaire.
L'arbre te estructura piramidal, amb branques formant capes.
pomes Palau del Bisbe
Pomera Santa Eugènia: també la vaig obtenir a través del Guillem Arribas, procedent del P.N. de la zona volcànica de la garrotxa, és un arbre vigorós, amb port expansiu i obert que carrega bastant, de tant en tant es pren un any sabàtic.
Les pomes són una mica allargades, primer estriades de vermell però acaben bastant vermelles. Es deixen menjar just en el punt de maduració, posteriorment es tornen farinoses.

pomes santa Eugènia

dissabte, 2 de juliol de 2016

LES PERERES

Bon dia, començo aquesta entrada per parlar sobre les meves pereres:
Perera Castells: és la primera en madurar, també se l'anomena de sant Joan degut a que unes dècades endarrere maduraven en aquestes dates, ara amb el canvi climàtic maduren quinze dies abans!.
peres castells afectades pel motejat al maig
El nom de la varietat es deu al port de l'arbre, te un creixement vertical molt marcat, a l'obrir-lo en vas forma unes "parets" verticals que creixerien en alçada sense límits si no se l'esporgués en alçada!.
És una varietat sensible al motejat, requereix emplaçaments ventilats i assolellats, si no s'omplen les peres de motejat que en fan inviable la seva comercialització. 

Perera Sermenya: ha estat la segona en madurar, cap a la tercera setmana de juny, les he tastat per primer cop després de dotze anys!, aquests últims ja en feia, però com són tan petites i no canvien de color, quan hi pensava ja no en quedava cap!, aquest any hi he atinat per que els senglars havien furgat sota l'arbre per menjar-se les caigudes!


peres sermenyes
Fa unes peretes de la mida de les de la foto!, es poden menjar senceres per que he comprovat que les llavors no quallen!.
L'arbre es mitjanament vigorós, però fa branques primes que es vinclen amb el pes escàs de les peres!
És una varietat tradicional estesa per tota la península, en algún lloc l'anomenen "siete en boca".

Perera Moscatella: és la tercera pera en madurar, és rodona, vermella en la galta assolellada, una mica més gran que la castells i amb un sabor que lleugerament recorda el moscatell.
peres moscatelles

El meu arbre ha trigat vuit anys en entrar en producció, però un cop comença és molt productiu.
És un arbre de gran desenvolupament amb estructura piramidal si se la deixa créixer lliurement, els primers anys els dards florals són autèntiques punxes!, un cop entra en producció ja les perd.  
la perera moscatella
El que sí haig de dir es que és sensible al motejat, una mica menys que la castells, però s'observa a la primera foto que sense tractament totes les peres estan tacades!, però no penetra a l'interior com en el cas de la castells.

Perera Camusina: madura alhora que la moscatella, també és el primer any que les he pogut tastar a plaer!, tenen la mida de la castells i s'assemblen molt, de fet, intueixo que les peres que es venen ara a principis de juliol com a peres castells en realitat són d'aquesta varietat!.
peres camosines
També es una varietat sensible al motejat, tant com la castells, a l'arbre hi tenia poques peres amb l'aspecte acceptable de les de la foto!, a la majoria el motejat els havia provocat esquerdes!, i moltes s'han podrit!
Probablement en un emplaçament assolellat i ventilat durant la primavera això no passaria...
L'arbre es mitjanament vigorós, requereix esporgues de rejoveniment. 

Perera Campmanya: madura a principis de juliol, fa unes peres molt similars a les ercolines, amb un sabor lleuger a llimona, en el moment de madurar la pell vira de cop a groc i es torna molt sucosa, però ja es pot menjar abans.
peres campmanyes abans de virar a groc
És una varietat tradicional, molt rústica, no pateix el motejat i es pot cultivar sense tractaments.
la perera campmanya

Perera Canyella: és similar de mida i forma a l'anterior, però és verdosa quan madura i quan ja canvia de color és que ja es lloca!.
peres canyella
No obstant les que reben força sol acaben amb una galta vermella com les de la foto que ja estan per collir. Té un lleuger sabor a canyella, d'aquí li ve el nom!. No es guarda gens, en pocs dies es fa malbé.
L'arbre té aspecte fràgil, les branques pengen enseguida pel pes de la fruita, doncs carrega molt.
Requereix esporgues fortes, d'altra manera es debilita en pocs anys!.

Perera Campanilla: és una varietat que ha vingut de la ribagorça aragonesa, segons un document del CSIC a catalunya se la coneixia amb el nom de penyasca, un veí me n'havia parlat!.
És el primer any que les tasto, de cop ha carregat molt!, la pera no es massa gran, però potser és per totes les que porta!.
Te forma de campana, madura ara entrat el juliol i es bona quan encara és de color verd amb una cara rosada.
peres campanilla
A finals de juliol ja han arribat a la maduresa fisiològica i es tornen toves i farinoses, amb un color groc molt llampant!


dissabte, 25 de juny de 2016

ELS PRESSEGUERS I

Tinc 16 varietats catalanes de presseguers i una d'americana que he tingut des de petit, la majoria són joves per que he hagut de tornar a començar, vaig utilitzar un peu inapropiat  i als pocs anys van començar a morir els presseguers per incompatibilitat (però no van morir les arrels!). Ara he plantat un peu anomenat ROOTPAC-R que és un híbrid prunera x ametller que sembla força resistent al fong d'arrels Armillaria mellea, que fa estralls en les plantacions de prunus. 
- Sprinter: durant molts anys aquesta varietat americana era la primera en madurar al baix llobregat, a mitjans de maig havíem de córrer a aclarir-los per que un mes després ja maduràven!
Es un préssec petit acabat en mugronet, de pell vermella peluda i carn tova, sucosa i blanca, amb pinyol adherit, i amb un sabor acidulat per la manca de sucre degut a la rapidesa en madurar.
Vaig recuperar aquesta varietat fa cinc anys de l'últim arbre viu que quedava en una feixa molt petita que havíem abandonat per la dificultat de maniobrar-hi amb el tractor!. Aquest any ja els he pogut tastar després d'uns quants anys!. 


branca tardorenca d'sprinter
préssec sprinter

-Benvingut: es un dels préssecs més recordats, molta gent recorda la seva flaire penetrant quan els entraven a casa!  Però jo no els he pogut provar, el primer arbre es va morir per la incompatibilitat ja mencionada, el segon el van trinxar els senglars i el tercer... ha resultat d'una altra varietat!
Ara per fi he localitzat un presseguer benvingut del que en trauré branques aquest hivern per empeltar! 
Els préssecs són grocs i pel que sembla són ideals per fer almívars.



-Escarolita:  aquesta varietat es té per catalana, en veritat la va introduir a la comarca un antic veí meu, a qui anomenaven l'escarolita, i d'aqui van rebre el nom els presseguers que ja no se sap d'on els va treure!
Produeixen uns préssecs més aviat petits, grocs i de carn dura, que maduren al juliol. 


- Belga: és d'origen centreeuropeu tot i que porta molts anys aqui, quan jo era petit en teníem un arbre empeltat sobre ametller en un marge, era molt vell i durant molts anys el vaig cuidar, per sort en vaig empeltar d'altres abans que morís!, així he conservat una varietat que porta més d'un segle a la meva família, és un préssec antic difícilment comercialitzable degut a que es marquen els dits a la pell si no el tractes amb cura!, però deixant de banda aquest detall, és aromàtic, sucós i de sabor peculiar!, té una mida mitjana i es estriat de vermell.


préssec belga

- Amsden: és una altra varietat europea que porta tota la vida a la meva família, també en quedava un sol arbre en un marge i l'he anat conservant fins a l'actualitat. Fa anys no sabíem com s'escrivia el seu nom i l'anomenàvem "àmses",  madura a finals de juny i encara és de pell més delicada que l'anterior, aixó sí, la seva flaire és espectacular!, de carn tova i amb un sabor original! 

préssecs amsden

-Gavatx sant Jaume: els gavatxos són préssecs de carn blanca i tova, amb una pell molt delicada que en dificulta la comercialització. 
Aquesta varietat madura a finals de juliol, és estriat de vermell sobre fons blanc, acídul, força bó, de bona mida però té l'inconvenient com tots els tardans que es corca bastant.





















 



dissabte, 5 de març de 2016

LA CABANA DE PEDRA SECA

Bon dia, quan vaig llogar el camp vaig tenir la necessitat de tenir-hi una barraca per guardar-hi les eines, i fugint de construir-la amb materials "reciclats" com ve a ser l'habitual en la perifèria de Barcelona, vaig voler construir una cabana de pedra seca que lligués amb el marge de l'estany, volia que conformés un conjunt harmònic de caire romàntic, i... crec que ho he aconseguit!!!


la cabana de pedra seca

De fet no és una cabana de pedra seca tradicional, aquestes solen mesurar entre dos i quatre m2, i jo necessitava almenys vint m2, per tant te una paret interior ceràmica arrebossada on s'hi arrepengen les bigues de fusta que sostenen el sostre de taulons.


detall de l'entremat del sostre
Exteriorment és on hi vaig construir la paret de pedra seca, cada una d'elles falcada lateralment i per darrera amb pedres petites per tal d'estabilitzar-la, i així una a una fins arribar a dalt!.
Posteriorment hi vaig plantar falgueres i plantes crasses per tal de millorar l'estètica i donar-li un aire rústic i antic.

la paret de pedra seca

El sostre de taulons el vaig impermeabilitzar amb tela asfàltica i li vaig afegir terra per tal de plantar-hi lliris blaus emulant els sostres amb lliris blaus de les cabanes abandonades tan típiques de les comarques de Tarragona.

flors en el sostre

els lliris del sostre


I respecte a les falgueres i demés plantes afegides a la paret, aquí va una mostra:

Dauradella (Ceterach officinarum)


Polipodi (Polipodium vulgare)


fabària (Sedum telephium)



Falzia roja (Asplenium trichomanes)



Falzia negra (Asplenium adiantum nigrum)


violetes (Viola canina)
Sempreviva (Sempervivum tectorum)

Maduixera (Fragaria vesca)

Sedum sp

Clavell d'aire (Tillandsia aeranthos)

Crespinell (Sedum sediforme)
Matafoc terenyinós (Sempervivum arachnoideum)